top of page

Pròlegs

Pròleg
I CERTAMEN LITERARI DE MONTSERRAT

Un certamen literari amb vocació de romandre

La invitació de l’Ajuntament de Montserrat per a escriure el pròleg del llibre dedicat als originals premiats en el primer Certamen Literari, m’ofereix l’oportunitat de subratllar que, en aquesta interessant població de la Ribera Alta, qualsevol iniciativa cultural que s’engega, ofereix les garanties de continuïtat i permanència. Quan el visitant arriba al terme municipal té la certesa que és un poble en creixement, que aposta per un futur planificat, que en la gestió municipal i cultural poques coses s’improvisen.
Vaig descobrir fa anys Montserrat en l’àmbit cultural quan va començar a convocar cada estiu, en el mes de juliol, una destacada Setmana Internacional de Música de Cambra, que des de 1981 segueix programant cada any unes actuacions de primera línia i excel·lent contingut musical. L’Ajuntament i la Unió Musical van tindre l’oportunitat de donar suport a la iniciativa del catedràtic del Conservatori de Música de València, Salvador Seguí, qui amb l’ajuda de la professional del teatre i de la comunicació, María José Muñoz Peirats, va saber col·locar en totes les agendes culturals de l’època la convocatòria d’aquest esdeveniment musical. La Setmana Internacional ara compleix 36 anys sense cap símptoma de feblesa o esgotament.
La segona aposta cultural que fa l’Ajuntament amb vocació de permanència i de cobertura internacional correspon a la creació literària. Els textos que vostés llegiran en les pàgines següents són resultat d’una convocatòria que ha tingut una excel·lent resposta, no solament a València i el conjunt d’Espanya, sinó també en nombrosos països llatinoamericans, especialment Argentina, Colòmbia, Cuba i Mèxic. Més de 264 originals han fet costat a aquesta nova plataforma cultural, que també compta amb ingredients plàstics. Vull subratllar, amb admiració, el treball dels creadors d’imatges, artistes de la plàstica i la fotografia, que han afegit, fora de concurs, a aquest llibre la seua visió del contingut dels relats inspirats en assumptes de gran actualitat.
El jurat del certamen ha aplicat en la seua decisió uns criteris molt ajustats a les inquietuds socials del nostre temps. Perquè el lector dels relats premiats tindrà l’oportunitat de realitzar un viatge literari per la memòria històrica dels nostres majors, que van viure el drama d’una guerra i que després van patir l’instint de venjança aplicat per uns insaciables vencedors. Aprendrà a viatjar pels mars del sud mentre passa l’aspiradora de la seua casa o prepara la llavadora. Coneixerà les contradiccions socials que produeix en una estudiant un embaràs no desitjat. Se sorprendrà de la capacitat que els fills tenen per a transformar en jocs de sang i sadisme la violència domèstica que el pare exerceix contra la mare.
I a més, el llibre ofereix nombrosos textos de finalistes, fet que augmenta fins i tot el valor de la publicació. Perquè avui dia, a pesar que les xarxes socials estan a l’abast de qualsevol persona que desitge donar a conèixer els seus escrits, tenir la possibilitat d’imprimir-los en paper, gaudir amb el plaer de tocar les pàgines del llibre, de mostrar-les als amics, als familiars, tenir la possibilitat de regalar-lo i dedicar-lo, formen part d’uns costums culturals que no s’haurien de perdre.
El llibre és un objecte d’art i de creació que té garantida la seua supervivència. Encara que, és evident, que havent de competir i renovar-se en un mercat cada vegada més reduït. En aquest sentit, la incorporació de les imatges i dels textos finalistes incrementen, de manera intel·ligent, el valor d’aquesta publicació en el mercat editorial.
En temps de crisi els drets socials i la cultura són les víctimes d’una política conservadora obsessionada amb el control del dèficit. El que no saben les persones que neguen el canvi social és que la inversió en cultura és tan imprescindible com invertir en obra pública, per a tenir una vida social integrada per persones lliures, amb capacitat de donar una opinió, amb voluntat d’imaginar i construir des de l’art un futur que ens inquieta. M’he equivocat. Sí que ho saben i per aquesta raó no ho apliquen. El pressupost dedicat a cultura en general sol ser baix i és el primer que s’elimina quan les restriccions es fan inevitables.
Per açò, engegar en temps de pocs recursos una iniciativa cultural com aquesta és una excel·lent novetat, que desitge que es consolide suportada per un jurat que sàpia treballar d’acord amb la sensibilitat cultural i social del 2016, per uns concursants que aporten material literari ambiciós en el seu plantejament estètic i cultural, i per una organització municipal que dedique en el futur més pressupost per a convertir aquest certamen literari en una gran festa cultural que Montserrat ofereix al món, al de proximitat i, també, al que es troba més enllà del mar Atlàntic. Cal afegir conferències d’escriptors, lectures amb suports visuals i musicals, exposicions d’il·lustració de textos, en fi, transformant en un fet meravellós la possibilitat d’escriure literatura i el dret ciutadà a llegir bons llibres com el que té entre les mans.


Jaime Millás

Escriptor i periodista
 

Anchor 2
II CERTAMEN LITERARI DE MONTSERRAT

Una magnífica iniciativa

Escriure en la tardor de la vida, quan un arriba carregat d’experiències, d’emocions, d’assoliments i de fracassos, d’històries que dormen en el bagul de la memòria, és com reinventar la primavera. 
Si llegir és viure moltes vides, escriure és sentir-se primer protagonista de les mateixes, és embarcar-se en un viatge emocional per al qual no fa falta més que imaginació, curiositat i recuperar el que ja ha sigut perquè siga de nou, un perfecte exercici per a evitar perdre-ho. És com començar una altra vegada. És llavors quan es descobreix que escriure es converteix en una passió, en una passió per la vida. 
Que s’estimule a escriure, que se’ns done opció a explicar les nostres coses i que se’ns escolte, no solament és alguna cosa que fa falta en un món en el qual sembla que el que val és el nou pel sol fet de ser-ho sense més mèrit, sinó que és tant més necessari en aquet món en el qual les relacions són tan fredes, que nosaltres podem posar calidesa amb les nostres paraules i amb les nostres històries.
Per a això som necessaris entre altres coses, per a convertir-nos en comptadors d’històries. I que aquestes històries, els contes dels avis, els fets que sempre s’han explicat, els comptem amb certa gràcia, i que el que falte de tècnica ho suplim amb imaginació i amb enginy, de manera que el que resulte siguen històries ben explicades, és a dir, literatura.
Participar en un certamen literari sempre és joiós. Si a més un resulta elegit el goig es exultant.
Per permetre’ns reviure escrivint, per estimular que puguem ser bons comptadors d’històries, per premiar que fem amb açò literatura, vull i he de donar les gràcies, en el meu nom, en el de tots els finalistes i també en nom de tots els que han participat en aquest certamen, a la Regidoria de Cultura, al Ajuntament de Montserrat, amb el prec de que mai decaiga aquesta magnífica iniciativa.


Josep Carrasco Llàcer
Premi Relat Curt en Valencià   2016

Ancla 3
III CERTAMEN LITERARI DE MONTSERRAT
portada.III.llibre.web.JPG

El premi literari de Montserrat és l’inici de l’inici

 

 

Amb els premis literaris passa un poc com amb els gelats Baskin-Robbins, la marca nord-americana que fa gala de tindre una carta amb trenta-un sabors, hi ha per a  tots els gustos, grats i desgrats, que en el món de les lletres es conrea un poc de tot. Açò és diversitat en tota regla, si és que hi ha regla.  Trobem de narrativa llarga i més llarga, de breu i més breu, de mini i de micro, fins i tot tenim concursos de microgrames al més pur estil Robert Walser. Tenim premis de poesia i d’assaig, de teatre i de memorialística. Tenim convocatòries per a adults, joves, petits, grans i més grans, iaios i iaies, i inclús només per a dones. Si entrem amb les temàtiques, la qüestió es multiplica i estaríem fent llistes fins passat demà o més enrere, fins que el Leviatan òbriga la boca i ens engolisca a tots d’un glop per lletraferits, cosa que podria passar. Ja ho crec que podria.
Es parla molt de premis - Everybody’s talking at me, com cantava Nilsson-. Es parla dins i fora, bé, mal i regular. Converses amb trellat i xerrameques sense. Són clàssiques les picabaralles dels guanyadors i candidats, dels organitzadors i els no organitzadors, dels mitjans de comunicació, de les  institucions i les editorials. Fins i tot, algú diu que se’n parla massa, que n’hi ha massa de premis, clar. Però, ¿què és massa? ¿Són massa els trenta-un sabors dels Baskin-Robbins?
Malgrat les enraonies, n’escoltem molt poques que alcen la veu per a parlar del que té de positiu participar en un certamen. És estrany sentir defensar la idea que per a un autor o autora, sobretot si comença,  un premi és una porta oberta al futur, un posar en valor el que fins eixe moment era desconegut i invisible. Ningú diu tampoc que presentar-se a un premi és trencar la solitud de l’escriptura, aniquilar el pudor per a obrir una finestra d’oportunitats. És començar a escalar la muntanya del reconeixement públic, la possibilitat de connectar-se amb l’altre, amb el lector, i alliberar el que només havia estat segrestat a l’amagatall íntim. ¿Quants i quants escriptors han començant amb un taller d’escriptura i han acabat presentant-se i guanyant un premi literari? Per a moltes i molts un premi literari com aquest de Montserrat és l’inici de l’inici, once upon a time, l’això era i no era amb el que comencen els contes tradicionals, amb el que engeguen les històries, perquè amb un premi sempre arranca una història, metaliterària o no, però una història.
Però canviem de part, perquè als premis n’hi ha al menys dues o tres. Creuen el riu i anem a l’altra vora, a la part de la terra ignota que habiten els organitzadors, eixa mena de Terra Mitjana del Senyor dels Anells, on viuen els ainurs i els trolls. Per a un organitzador un premi és una aposta per la creativitat, per la participació ciutadana mitjançant la literatura. Qui vol apostar per la creativitat, ha d’apostar pels certàmens literaris. Els ajuntament han d’apostar per la creativitat, han de  potenciar-la des de la igualtat d’oportunitats. Açò és cultura. Açò és arriscar i guanyar per la competitivitat, pel desenvolupament. Açò és obrir portes, iniciar carreres i inclinar-se per la qualitat, i en qüestions de qualitat cultural mai és massa. 
Un llibre com aquest amb les obres guanyadores de l Certamen Literari de Montserrat no sols és la prova fefaent d’un municipi que aposta per la cultura, sinò l’evidència d’un panorama literari plural. Veus diverses d’una Terra Mitjana amb trenta-un sabors on mai res és massa, perquè mai és massa per a la literatura. Ara passeu la plana i comenceu el primer relat. Que cap troll us destorbe. 
Quin altre camí podeu desitjar més bon que aquest?, va dir Àragon...

 

Manolo Gil
Soci director d’Altriam i Vincle Editorial.

Periodista i editor.

IV CERTAMEN LITERARI DE MONTSERRAT

Lletraferits

 

 

Lletraferits: ferits per una lletra
com si una lletra gegant
s’hagués després d’una façana
i ens haguera caigut al cap.

Lletraferits, amants de cultivar les lletres
diu algun diccionari. Cultivar,
com qui té un camp d’albergines
i les rega, i les adoba,  i els canta i les cuida.

Us imagine, lletraferits, acaronant les as,
renyant les eñes que, intruses ,
volen colar-se on no els toca;
consolant les w dobles i les y gregues
que, pobres, tan poc de paper tenen.

Lletraferits, ferits de lletra,
tocats per la literatura,
aquest vici nostre,  lluminós,
antic, solitari, ingrat de vegades,
però tan necessari com l’aire i l’aigua.

Lletraferits, gràcies per continuar,
per emocionar-nos, per acompanyar-nos
i ferir-nos amb les vostres lletres.

Gràcies per haver-nos tocat el cor! 
 

 

Carles Cano

Contacontes, escriptor, guionista, locutor de ràdio i televisió.

llibre.imatge.web.jpeg
Ancla 4
V CERTAMEN LITERARI DE MONTSERRAT

El plaer d’escriure

Poques coses resulten tan excitants i angoixants alhora com enfrontar-se a un full en blanc. Hi ha dies que les paraules brollen de manera fl uida, però n’hi ha uns altres que no et sents capaç d’esbossar dues o tres línies que et redimisquen de l’esterilitat creadora que et tenalla, dues o tres línies que es multipliquen fi ns a formar paràgrafs, paràgrafs que es convertisquen en capítols... De vegades, no pots escriure ni un sol mot. Aleshores cerques una espurna i repasses les idees que et bullen al cervell. Pressents que poden créixer i prendre solidesa; només has de nodrir-les amb generoses dosis de lectura. A més, és clar, has de recuperar la seguretat, ignorar les pors, treballar disciplinadament i obrir la ment de bat a bat. Tan bon punt la pressió que t’has creat s’esvaeix, el cos sembla amarar-se de l’energia imprescindible per omplir fulls i fulls, lliure del vertigen que genera sentir-se incapaç d’inventar res, quedar-se en silenci. La punta metàl·lica del bolígraf frega el paper en blanc i executa una cal·ligrafi a basta i inintel·ligible. Tanmateix, procures no escriure de forma desbridada, triar substantius i adjectius precisos; cal que l’exactitud dels termes evoque imatges nítides i penetrants que es queden gravades en la memòria. Intentes emprar un llenguatge rigorós capaç d’expressar tots els matisos del pensament i maldes per defugir les descripcions aproximatives, superfi cials i desacurades que evidencien la incompetència de l’autor per transmetre el que desitja. Anotes les idees que t’ajudaran a acabar de construir els protagonistes, unes quantes pinzellades que revelen les Anna Moner Escriptora i artista plàstica. característiques essencials del seu caràcter. Les paraules exorcitzen els dimonis interns, forgen personatges complexos, plens de matisos, que mostren les vulnerabilitats de l’ésser humà. Et concentres en el treball; els avanços t’empenten a continuar amb el projecte dia rere dia. L’escriptura és un plaer privat que gaudeixes amb golafreria, una dolça addicció que t’ofereix estones de felicitat, d’obstinació i d’incertesa a parts iguals. Una droga hipnòtica que t’indueix a atrapar la textura del temps, a provar d’aturar la velocitat dels esdeveniments i preservar-los de l’oblit amb el poder dels mots ben trenats, a mantindre en alerta els sentits i a percebre amb nitidesa els canvis de consciència. El procés creatiu, meticulós i estricte, et permet bastir mons paral·lels als quals accedir sempre que et vinga de gust. Només calen una dotzena de línies acceptables al final de la jornada perquè es dissipen les pors que t’assetgen sense treva i t’atrape una mena d’embriaguesa, una barreja de neguit físic i follia creadora, que t’incita a no claudicar. Com va dir Virginia Woolf: “Escriure, escriure i escriure; és la sensació més feliç del món!”.

Anna Moner

escriptora i artista plàstica

bottom of page